sábado, 3 de diciembre de 2011

"Les Saltamartins i el Pepito el Grill"

Hola companys i companyes! Som el grup de les "Saltamartins  i Pepito el grill". Vam entregar el conte en format llibre, però també us l'adjuntem en format Slideshare per tal de poder-lo compartir amb tots vosaltres.Diari d’unes colònies grillades
View more presentations from laiannafc.

Fins aquí el nostre treball! Desitgem que us hagi agradat! Fins aviat!

viernes, 2 de diciembre de 2011

jueves, 1 de diciembre de 2011

EL CUC CRIC



Per tal de visualitzar el nostre conte, seguiu l'enllaç següent, desitgem que us agradi.

http://www.slideboom.com/presentations/456041/presentac..?pk=8da0-2a8e-2ebe-60f4-2d80-76dd-fdc7-e18b

Cordialment, S. Arjona, L. Camacho, C. Cano i D. Giménez.

Les Formigues!!

Companys/es, Aquí us deso una petita història sobre les formigues, creada per Sergi Aznar, Alexandra Castro, Sara Garcia i Jordi Fernàndez.

Esperem que us agradi i disfruteu d'ella, tant com a nosaltres ens a agradat fer-la.


LA PEIXERA - Conclusions finals

Certament quan vam observar que de tots els crancs que vam agafar tan sols en va sobreviure un, vam pensar que seria realment complicat saber els perquès d'aquest fet. Quins factors havien provocat la mort dels companys del cranc. Cal dir que ens vam llençar a la piscina sense gaires coneixements previs sobre aquesta nova situació per a nosaltres. Vam formular diverses suposicions, que no van arribar a ser hipòtesis ja que no van ser formulades recopilant informació ni basant-nos en cap coneixement previ. Les nostres suposicions van ser:

Els crancs van morir degut a: (Suposicions)

  1. Estrés del viatge
  2. No-adaptació al nou hàbitat
  3. Manca d'aigua
Quan vam veure la tragèdia, vam pensar que potser que penséssim una alternativa per si el darrer cranc també passava a millor vida. Llavors va ser quan vam decidir observar també els Guppys.

A mida que les setmanes han anat passant hem anat desgranant la informació dels diversos recursos i fonts que ens envolten: (Web Gencat, ADEFFA - Associació per la Defensa de la Flora i Fauna Autòctona, documentals televisius, xerrades amb amics coneixedors de l'entorn on vam capturar els crancs...) Després d'uns quants dies ens vam adonar d'una cosa de vital importància que havíem passat per alt. Després de visionar diverses vegades els vídeos enregistrats del dia de la captura, vam arribar a la conclusió que sense saber-ho que havíem agafat crancs de dos tipus diversos. Dos dels exemplars eren de tipus cranc senyal.
A continuació en mostrem una imatge: 


Això ens va obligar saber més del cranc senyal.  Vam descobrir que aquest cranc era el portador d'uns fongs anomenats Aphanomyces astaci i Aphanomyces leptodactylus  que són els responsables de la afanomicosi Tot llegint i comparant les diverses fonts també vam descobrir que el cranc americà vermell era immune a aquest fong i de fet també en portava d'altres. Cal destacar que vam esbrinar que aquests crancs són molt territorials i el cranc vermell americà és, a més a més molt agressiu.

Per tant podem concloure investigació dient que el cranc vermell va ser el causant de les morts dels seus companys d'habitat. 



miércoles, 30 de noviembre de 2011

El relat de la Sargantana

 

Tot va començar en un dia en que tres amics, l’Albert, l’Anna i el Robert, van anar a fer una excursió per la muntanya. Van pensar que passarien un cap de setmana divertit i van decidir fer una excursió de dos dies a la Serra de Busa, situada a la comarca del Solsonès.
Així que, un dissabte al matí, els tres amics van agafar les seves bicicletes, les seves motxilles amb entrepans, una mica de roba i una tenda de campanya i van començar l’aventura. Per poder-hi arribar, van haver de fer un llarg recorregut ja que els tres viuen a Barcelona. Van decidir que agafarien un bus fins a Solsona i, així després, amb les seves bicicletes podrien acabar d’arribar fina a la Serra de Busa.
Quan van ser allà, van deixar les seves bicicletes lligades a un arbre. Així que un cop les bicicletes ja estaven segures, van començar a endinsar-se al bosc i a pujar per la Serra seguint uns camins que ja estaven marcats, deguts a la gran quantitat de gent que visita aquesta Serra. 
Mentre caminaven, l’Anna no parava de mirar per a tot arreu. Tenia moltes ganes de veure els diferents animals que vivien per aquella zona, i cada vegada que en veia un, saltava i cridava d’alegria i no parava de fer-los fotografies. Mentrestant, el Robert, que és un noi que li agrada molt passejar per la natura i li fascina tot el que hi estigui relacionat, no parava de dir els noms dels arbres i arbustos que s’anaven trobant pel camí, fins i tot, alguns els sabia en llatí: Pinastre (pinus pinea), Romaní (rosmarinus afficinalis), Llorer (laurus nobilis)...L’Albert en canvi, no parava d’observar tot el que passava pel seu voltant però, sobretot, escoltava tots els sorolls d’animals que hi havia pel seu voltant i els imitava, tot xiulant.
Així van passar dos dies fins que, en l’últim, mentre estaven acabant de dinar i preparant-se per començar a agafar la bicicleta i fer el camí de tornada cap a casa, l’Anna que no parava de buscar animals per tot arreu, va trobar una petita sargantana de color marró a sota d’una pedra sense moure’s.
L’Anna va cridar als seus amics que van anar cap allà corrent mentre l’Anna continuava fent les seves fotografies. Els tres, van quedar bocabadats mirant aquella sargantana, fins que aquesta, es va moure una mica i els va dir:
-     Ei, nois! M’heu d’ajudar.
Els nois ben preocupats per la sargantana van contestar:
-     Sí, sí! És clar que sí però, que et passa?

-     Tinc por, molta por!, va contestar la sargantana.
-     No sé de que tens por...va dir-li el Robert.


-     Doncs, sabeu què passa? – digué la sargantana – que està a punt d’arribar el fred i es clar, jo he de sortir a buscar menjar i passaré molt, molt, molt de fred i...tinc por...perquè...em puc quedar congelada...
L’Anna de seguida va parlar:
-     No t’amoïnis senyora sargantana que nosaltres et cuidarem. Ara et posarem dins d’un pot de vidre i et portarem cap a casa nostra, allà et construirem una casa perquè i et donarem de tot per menjar, el que més t’agradi, i quan torni a fer bon temps, et tornarem a portar cap aquí.
L’Albert i el Robert no veien gaire clar això d’endur-se la sargantana però, mentre discutien, l’Anna ja la tenia dins del pot i ja estava enfilada a la bicicleta a punt per fer el camí de tornada, així que, poc van poder dir aquests dos.
Veient que l’Anna ja tenia la sargantana, el Robert va dir:
-     Bé, almenys, si ens la emportem, haurem d’agafar terra, troncs, pedres...per poder fer-li una casa ben bonica i que s’hi pugui estar a gust, no?
-     Oitant que sí! - va dir l’Albert – Jo agafo una mica de terra. Tu Robert, agafa dos o tres pedres i un tronc d’arbre.
-     Molt bé nois! Però ens hem d’afanyar a tornar cap a casa perquè sinó se’ns farà fosc, va dir l’Anna.
Així que van agafar-ho tot, es van enfilar a les bicicletes i van començar el camí de tornada cap a casa. Així va ser com els tres amics van “adoptar” durant un temps una sargantana que estava, una mica, en perill.
Després de tot el viatge de tornada, el primer que van fer quan van arribar a casa va ser preparar una bona casa per a la seva nova amiga.
Durant els primers dies, per menjar, li donaven enciam, pomes, pipes, una mica de tot, el que trobaven per casa. La sargantana molt agraïda s’ho anava menjant però, al cap d’una setmana i mitja aproximadament, els va dir:
-     Moltes gràcies per tot el que esteu fent per mi, sou molt amables i em cuideu molt bé però, el menjar que em doneu no m’agrada molt.
-     I què vols per menjar?, va dir el Robert
-     Doncs, si no és molt demanar...a mi el que més m’agraden són els grills.
-     Els grills? – va dir l’Anna sorpresa – què tenen els grills que siguin tan bons?
-     Mmm...no ho sé...- contestà la sargantana – són tan cruixents...
L’Albert, de seguida va córrer cap a la botiga d’animals que hi havia davant de casa seva. Va entrar i va dir:
-     Vull una caixa de grills ben bons per a la nostra nova amiga sargantana!


Quan va tornar, de seguida li’n van donar un i la sargantana, es va posar molt contenta i se’l va menjar en un tres i no res. A partir, d’aquest moment, cada dia li donaven un grill a la sargantana perquè estigués contenta.
Al cap d’uns dies, el Robert va anar a veure a la sargantana i va veure que estava intentant escapar-se de la casa que li havien construït. Estava enfilada a la paret de la casa. En veure-ho, el Robert es va posar molt trist i li va dir:
-     Sargantana, perquè et vols escapar? Nosaltres et vam voler ajudar, te’m cuidat, te’m donat menjar i, ara et vols escapar? És així com ens agraeixes tot el que hem fet per tu?
-     No, no! – va dir ella – No em vull pas escapar, estic així perquè fa uns quants dies que no em toca el sol i jo per poder viure necessito escalfor. El sol em dona molta energia. Perquè et penes que a l’estiu sempre estic parant el sol sobre les pedres? Ara fa uns quants dies que no em toca, i començo a trobar-me una mica cansada.
-     I això ens ho dius ara? – li va dir en Robert.
-     Es que...heu fet tantes coses per mi que...no volia molestar-vos més. Ja heu fet molt.
-     Doncs mira senyora sargantana, nosaltres ens vam comprometre a cuidar-te no? Per tant, tu ens has de demanar tot el que necessitis per estar bé i nosaltres farem tot el possible per ajudar-te, d’acord? – insistia el Robert.
-     D’acord! Moltes gràcies! Quan marxi d’aquí us trobaré molt a faltar amics meus – va dir la sargantana.
Així doncs, el Robert, la va agafar i la va portar al balcó, en un lloc on li toqués el sol. A partir d’aquest dia, també, la treuen sempre al balcó una estoneta, cada dos dies aproximadament, perquè pugui agafar tota l’escalfor que necessita per estar a gust.
Així van conviure durant tot l’hivern fins que, quan va arribar la primavera, que ja començaven a pujar les temperatures, la sargantana, els va demanar si la podien tornar a deixar al lloc on l’havien trobat. Els nois, ràpidament van agafar-la i la van tornar a portar a la Serra de Busa on es va tornar a trobar amb totes les altres sargantanes que hi havia allà i que havien pogut sobreviure al fred de l’hivern.
La sargantana com que estava tant agraïda per tot el que havien fet per ella, va decidir, que els faria un regal, molt especial perquè sempre que veiessin allò pensessin amb ella. Va decidir que els donaria un trosset de la seva cua, ja que a les sargantanes se’ls trenca la cua molt fàcilment i els torna a créixer ràpidament.
-          Què fas, tallant-te la cua? – va cridar l’Albert.
-          És un regal per vosaltres – contestà la sargantana
-          Però nosaltres no volem que et facis mal per poder-nos donar un regal – deia mig plorant l’Anna.
-          No patiu, la meva cua es pot tallar molt fàcilment, és la manera que faig servir per escapar-me dels animals que se’m volen menjar – contestava la sargantana
-          I no et tornarà a créixer ? – preguntava el Robert tot intrigat.
-          Doncs si, d’aquí poc temps tornaré a tenir una cua igual que la que us he regalat a vosaltres. – va dir la sargantana.

Finalment, va arribar el moment en que la sargantana va haver de marxar bosc endins, a mirar si podia trobar a les seves amigues i germanes sargantanes, a buscar-se una nova casa, a començar a buscar on podria aconseguir menjar...

Abans però, com era d’esperar, l’Anna va treure la càmera i es van fer una foto tots junts. L’Anna, l’Albert, el Robert i la sargantana.

I...vet aquí un gos, vet aquí un gat...aquest conte...s’ha acabat !!!

martes, 29 de noviembre de 2011

LA PEIXERA - CRANC DE RIU AUTÒCTON

Tot i que hem anat parlant dels nostres guppys al llarg d'aquestes darreres setmanes, el nostre cranc Eugine també reclama el seu espai en aquest Blocviu. El grup de la Peixera vam instaurar la nostra base d'observació a casa la Gemma al barri del Guinardó. Dues sessions d'observació per setmana ha estat la nostra rutina per aquest treball. En aquestes sessions no ens hem oblidat del nostre cranc. De fet li hem dedicat més atenció darrerament des de que fa uns dies vam veure un vídeo de l'espai terra:
La secció del cranc està al minut 07:07.






Un cop vam veure aquest interessant reportatge ens vam adonar del perill que corren els crancs de riu autòctons i per això hem considerat adient centrar-nos en aquesta problemàtica. Tal i com ens explica la reportera acutalment el cranc de riu tans sols representa un 1% del població total de crancs als nostres rius. Tal i com diu el vídeo els infants d'avui seran en un futur els gestors dels nostres rius i per això és important fer-los veure la transcendència de les nostres accions.

Hem investigat una mica més sobre els orígens del nostre cranc americà. Hem descobert que a diferència de la introducció d'altres espècies invasores, la seva introducció al nostre habitat  va ser totalment provocada. Segons les fonts consultades a internet va ser un empresari sevillà amb molt poca sensibilitat mediambiental va pensar que seria una bona idea deixar anar el cranc americà al Guadalquivir per no haver-lo d'importar d'altres països i poder percar-lo sense dificultats i servir-lo als seus restaurants.