Tot va començar en un dia en que tres amics, l’Albert, l’Anna i el Robert, van anar a fer una excursió per la muntanya. Van pensar que passarien un cap de setmana divertit i van decidir fer una excursió de dos dies a la Serra de Busa, situada a la comarca del Solsonès.
Així que, un dissabte al matí, els tres amics van agafar les seves bicicletes, les seves motxilles amb entrepans, una mica de roba i una tenda de campanya i van començar l’aventura. Per poder-hi arribar, van haver de fer un llarg recorregut ja que els tres viuen a Barcelona. Van decidir que agafarien un bus fins a Solsona i, així després, amb les seves bicicletes podrien acabar d’arribar fina a la Serra de Busa.
Quan van ser allà, van deixar les seves bicicletes lligades a un arbre. Així que un cop les bicicletes ja estaven segures, van començar a endinsar-se al bosc i a pujar per la Serra seguint uns camins que ja estaven marcats, deguts a la gran quantitat de gent que visita aquesta Serra.
Mentre caminaven, l’Anna no parava de mirar per a tot arreu. Tenia moltes ganes de veure els diferents animals que vivien per aquella zona, i cada vegada que en veia un, saltava i cridava d’alegria i no parava de fer-los fotografies. Mentrestant, el Robert, que és un noi que li agrada molt passejar per la natura i li fascina tot el que hi estigui relacionat, no parava de dir els noms dels arbres i arbustos que s’anaven trobant pel camí, fins i tot, alguns els sabia en llatí: Pinastre (pinus pinea), Romaní (rosmarinus afficinalis), Llorer (laurus nobilis)...L’Albert en canvi, no parava d’observar tot el que passava pel seu voltant però, sobretot, escoltava tots els sorolls d’animals que hi havia pel seu voltant i els imitava, tot xiulant.
Així van passar dos dies fins que, en l’últim, mentre estaven acabant de dinar i preparant-se per començar a agafar la bicicleta i fer el camí de tornada cap a casa, l’Anna que no parava de buscar animals per tot arreu, va trobar una petita sargantana de color marró a sota d’una pedra sense moure’s.
L’Anna va cridar als seus amics que van anar cap allà corrent mentre l’Anna continuava fent les seves fotografies. Els tres, van quedar bocabadats mirant aquella sargantana, fins que aquesta, es va moure una mica i els va dir:
- Ei, nois! M’heu d’ajudar.
Els nois ben preocupats per la sargantana van contestar:
- Sí, sí! És clar que sí però, que et passa?
- Tinc por, molta por!, va contestar la sargantana.
- No sé de que tens por...va dir-li el Robert.
- Doncs, sabeu què passa? – digué la sargantana – que està a punt d’arribar el fred i es clar, jo he de sortir a buscar menjar i passaré molt, molt, molt de fred i...tinc por...perquè...em puc quedar congelada...
L’Anna de seguida va parlar:
- No t’amoïnis senyora sargantana que nosaltres et cuidarem. Ara et posarem dins d’un pot de vidre i et portarem cap a casa nostra, allà et construirem una casa perquè i et donarem de tot per menjar, el que més t’agradi, i quan torni a fer bon temps, et tornarem a portar cap aquí.
L’Albert i el Robert no veien gaire clar això d’endur-se la sargantana però, mentre discutien, l’Anna ja la tenia dins del pot i ja estava enfilada a la bicicleta a punt per fer el camí de tornada, així que, poc van poder dir aquests dos.
Veient que l’Anna ja tenia la sargantana, el Robert va dir:
- Bé, almenys, si ens la emportem, haurem d’agafar terra, troncs, pedres...per poder fer-li una casa ben bonica i que s’hi pugui estar a gust, no?
- Oitant que sí! - va dir l’Albert – Jo agafo una mica de terra. Tu Robert, agafa dos o tres pedres i un tronc d’arbre.
- Molt bé nois! Però ens hem d’afanyar a tornar cap a casa perquè sinó se’ns farà fosc, va dir l’Anna.
Així que van agafar-ho tot, es van enfilar a les bicicletes i van començar el camí de tornada cap a casa. Així va ser com els tres amics van “adoptar” durant un temps una sargantana que estava, una mica, en perill.
Després de tot el viatge de tornada, el primer que van fer quan van arribar a casa va ser preparar una bona casa per a la seva nova amiga.
Durant els primers dies, per menjar, li donaven enciam, pomes, pipes, una mica de tot, el que trobaven per casa. La sargantana molt agraïda s’ho anava menjant però, al cap d’una setmana i mitja aproximadament, els va dir:
- Moltes gràcies per tot el que esteu fent per mi, sou molt amables i em cuideu molt bé però, el menjar que em doneu no m’agrada molt.
- I què vols per menjar?, va dir el Robert
- Doncs, si no és molt demanar...a mi el que més m’agraden són els grills.
- Els grills? – va dir l’Anna sorpresa – què tenen els grills que siguin tan bons?
- Mmm...no ho sé...- contestà la sargantana – són tan cruixents...
L’Albert, de seguida va córrer cap a la botiga d’animals que hi havia davant de casa seva. Va entrar i va dir:
- Vull una caixa de grills ben bons per a la nostra nova amiga sargantana!
Quan va tornar, de seguida li’n van donar un i la sargantana, es va posar molt contenta i se’l va menjar en un tres i no res. A partir, d’aquest moment, cada dia li donaven un grill a la sargantana perquè estigués contenta.
Al cap d’uns dies, el Robert va anar a veure a la sargantana i va veure que estava intentant escapar-se de la casa que li havien construït. Estava enfilada a la paret de la casa. En veure-ho, el Robert es va posar molt trist i li va dir:
- Sargantana, perquè et vols escapar? Nosaltres et vam voler ajudar, te’m cuidat, te’m donat menjar i, ara et vols escapar? És així com ens agraeixes tot el que hem fet per tu?
- No, no! – va dir ella – No em vull pas escapar, estic així perquè fa uns quants dies que no em toca el sol i jo per poder viure necessito escalfor. El sol em dona molta energia. Perquè et penes que a l’estiu sempre estic parant el sol sobre les pedres? Ara fa uns quants dies que no em toca, i començo a trobar-me una mica cansada.
- I això ens ho dius ara? – li va dir en Robert.
- Es que...heu fet tantes coses per mi que...no volia molestar-vos més. Ja heu fet molt.
- Doncs mira senyora sargantana, nosaltres ens vam comprometre a cuidar-te no? Per tant, tu ens has de demanar tot el que necessitis per estar bé i nosaltres farem tot el possible per ajudar-te, d’acord? – insistia el Robert.
- D’acord! Moltes gràcies! Quan marxi d’aquí us trobaré molt a faltar amics meus – va dir la sargantana.
Així doncs, el Robert, la va agafar i la va portar al balcó, en un lloc on li toqués el sol. A partir d’aquest dia, també, la treuen sempre al balcó una estoneta, cada dos dies aproximadament, perquè pugui agafar tota l’escalfor que necessita per estar a gust.
Així van conviure durant tot l’hivern fins que, quan va arribar la primavera, que ja començaven a pujar les temperatures, la sargantana, els va demanar si la podien tornar a deixar al lloc on l’havien trobat. Els nois, ràpidament van agafar-la i la van tornar a portar a la Serra de Busa on es va tornar a trobar amb totes les altres sargantanes que hi havia allà i que havien pogut sobreviure al fred de l’hivern.
La sargantana com que estava tant agraïda per tot el que havien fet per ella, va decidir, que els faria un regal, molt especial perquè sempre que veiessin allò pensessin amb ella. Va decidir que els donaria un trosset de la seva cua, ja que a les sargantanes se’ls trenca la cua molt fàcilment i els torna a créixer ràpidament.
- Què fas, tallant-te la cua? – va cridar l’Albert.
- És un regal per vosaltres – contestà la sargantana
- Però nosaltres no volem que et facis mal per poder-nos donar un regal – deia mig plorant l’Anna.
- No patiu, la meva cua es pot tallar molt fàcilment, és la manera que faig servir per escapar-me dels animals que se’m volen menjar – contestava la sargantana
- I no et tornarà a créixer ? – preguntava el Robert tot intrigat.
- Doncs si, d’aquí poc temps tornaré a tenir una cua igual que la que us he regalat a vosaltres. – va dir la sargantana.
Finalment, va arribar el moment en que la sargantana va haver de marxar bosc endins, a mirar si podia trobar a les seves amigues i germanes sargantanes, a buscar-se una nova casa, a començar a buscar on podria aconseguir menjar...
Abans però, com era d’esperar, l’Anna va treure la càmera i es van fer una foto tots junts. L’Anna, l’Albert, el Robert i la sargantana.
I...vet aquí un gos, vet aquí un gat...aquest conte...s’ha acabat !!!
